25° / 10° Poc tapat

Història i patrimoni

HISTÒRIA

Ramon_Berenguer_II_200x200.jpgEl topònim d'Anglesola, el trobem el 1079 sota la forma Angulariola, derivat molt probablement del llatí ecclesiola, església petita.

En un document del 1079 Ramón Berenguer II i Berenguer Ramón II cedien les terres a Berenguer Gombau perquè les repoblés. Es convertia en el centre de la baronia d'Anglesola, decisiva en la reconquesta catalana. El llinatge de la baronia va prendre el nom del castell. A partir del segle XII, es va dividir en tres branques: els senyors de Vallbona, els de Bellpuig i els d'Anglesola.     El 1097, se cita per primera vegada l'església de la població i el 1139 es funda un hospital per a pobres.
El llinatge dels Anglesola es va extingir en 1382 i Martín I va lliurar la baronia a Pere de Benviure, un protegit de la reina María de Luna. Més tard va passar a les mans dels Erill, el llinatge del qual va desaparèixer el 1475. Finalment, va acabar en poder dels comtes de Perelada, que van tenir la senyoria fins al final de l'antic règim.  

CULTURA

L'actual església parroquial està dedicada a Sant Pau de Narbona i es creu que va ser construïda al mateix lloc en el que es trobava l'original. És del segle XV, de nau única, amb capelles laterals i cor. La coberta està composta per una combinació de voltes de creueria  i d'aresta al costat de voltes de canó. El campanar, de planta quadrada, està adossat als murs. La part superior està tancada amb una balustrada.retaule_200x200.jpg

A cada un dels costats de la porta d'entrada hi ha  dues imatges del romànic que representen Sant Pere i Sant Pau. Ambdues estan datades del segle XII i són obra de Ramon de Bianya. El segle XIV, es va afegir a l'església un retaule de pedra dedicat a la Verge que es conserva en un museu de Boston. També es troba una talla en pedra policromada del segle XIV. A la dreta es troba la capella de la Santa Creu, destil renaixentinsta i construïda entre 1693 i 1722.

Tenia un altar d'estil churrigueresco, obra d'Isidre Espinalt, que va ser destruït durant la Guerra Civil i que es va restaurar el 1961. Té un reliquiari en el qual es conserven fragments de la Santa Creu que, segons la tradició, va portar Martí des del Montsant fins a la ciutat el segle XIII.

La vila tenia tres creus de terme, de les quals únicament se'n conserva una, situada a la plaça de Santa Anna. Es troba elevada sobre tres esglaons,  al sòcol es pot veure gravat l'escut de la ciutat. La creu està coronada per un capitell on hi ha esculpides les imatges de diversos sants. Està considerada com a Monument Històric Artístic.

A la plaça Major poden veure's les restes de la portalada d'un antic convent de trinitaris, fundat el segle XIII. És d'estil romànic de transició i té gravat l'escut de l'ordre i una imatge de Sant Joan de Mata.
Anglesola celebra la seva Festa Major al mes de maig. Una altra festivitat destacada és la de Sant Antoni Abad, al mes de març, durant la que se celebra la festa dels Tres Tombs i una fira medieval .

FEINES DEL CAMP

Jaume Vall i Borda 

FETS HISTÒRICS

Les arrels dels orígens d'Anglesola els trobem entroncats en mig de calandes de llegenda i tradició.

L'any 711 els musulmans, seguint les directrius del seu profeta i cabdill Mahoma, en pocs anys ocupen la península Ibérica.

Sorgeix la necessitat de fer un front comú per reconquerir el territori. El lideratge daquest projecte recau en la figura de Carlemany, qui es converteix en un visionari tot cercant el revulsiu necessari per tal de donar a nostra terra el primer signe didentitat, som l'any 735.

Reuneix els capitostos més importants darreu i en una cavalcada èpica els duu fins Aquitania (sud de França). Arribats allà, descavalquen i Carlemany en una acció entre temorenca  i furibunda, fa una ratlla al terra amb lespasa i enmig dun to cerimoniós i amenaçador diu als presents que posin lespasa a la ratlla, mentre repeteixen les paraules del personatge més important que fins llavors havia dat aquest continent. Diuen plegats al uníson, encoratjats per aquell home fornit, de pèl roig i aspecte colèric:

 

                                Juro per nostre Senyor Jesucrist

                                   que daquesta marca no passarà

                                   el maleït sarraí. Ho defensaré amb

                                   els meus, mentre em quedi vida!

            Aquesta ratlla, símbol dels defensors de la terra, esdevindrà de llavors ençà com:.

LA MARCA HISPÀNICA 

MÉS  LLEGENDA

Carlemagne-238x300.jpgUn dels assistents a la trobada amb l'Emperador fou Otger de Cathaló, que després de tan magna experiència es proposà deslliurar sa terra del maleït invasor, per la qual cosa senfrontà als moros amb un escamot mal nodrit i pitjor preparat, a conseqüència de la qual cosa resultà greument ferit en la lluita i acorralat en una acció heròica, aconseguí fugir abans que aquells maleïts sarraïns el fessin caure en la batalla o lexecutessin un cop empresonat. Trobà una cova muntanyenca apartada de moros i cristians, en la foscúria d'aquell amagatall, al silenci dobagues i solanes, vivint la solitud de jorns plens dincertesa i de dolor a causa de les ferides, passà el pitjor de sa vida.

Va sobreviure  alimentant-se amb fruites silvestres i de la llet que li facilitava una ovella però, sobretot gràcies al seu gos Gàngil qui va tenir cura del seu amo, li llepava les ferides i li donava calor amb el seu cos per redimir-lo del fred, del perill i la solitud.

Després Otger, ja recuperat però encara convalescent, polia lescut i afilava sa daga.

Quan son esperit recuperà ànim i coratge per seguir endavant, després de tan decebedora experiència, sadonà que a més de la força cal seny i enginy per la qual cosa Otger corre ara per aquests Pirineus, cercant serralades on fer sentir la seva veu, o millor encara, el seu corn de caça que fa sonar amb força per serralades i valls. Situat damunt de les muntanyes més altes bufa la seva banya amb tota potència aconseguint un so estrepitós. Tothom ho sent i la gent sho diuen els uns als altres, fan córrer la veu i aquesta crida arriba a tot arreu. El seu gos Gànguil sembla posseït per un esperit, corre al costat del seu amo, tan se val  si aquest va a cavall com si camina per boscos i plans, ell borda tothom, cerca les persones per dur-les davant del seu amo, no defalleix ni un xic per tal de replegar qui pot empunyar espasa i sostenir escut.

1351974410_470843_1351974606_noticia_normal.jpgAra Otger de Cathaló, enardit per la necessitat de defensar als seus, corre a la recerca de militars i nobles, recluta els nou barons de la Fama. Seguint lexemple del seu mestre i cabdill Carlemany, Otger duu als barons vers Gombreny, allà als peus de la verge Negra, nostra Senyora de Montgrony, pren com model Carlemany i juntament amb els barons repeteix el jurament que lliurà amb lemperador, prometent alliberar sa terra del poder de la mitja lluna, que els ha imposat una cultura diferent de la seva vernacla.

Un daquests barons és Bernat d'Anglesola, setè baró de la Fama qui recluta soldadesca d'Angularia per tal de donar compliment al jurament fet al seu senyor Otger de Cathaló.

Un cop reunit lexercit que engreixarà la soldadesca de Carlemany fins un total de 25.000 homes, és quan pròpiament començarà la reconquesta que des de la zona dAquitania, baixa cap a Girona iniciant el que seria un projecte ja irreversible, la reconquesta del territori que culminarà en la figura del gran rei Jaume I El Conqueridor.

Otger de Cataló, pare de la patria.

Recerca històrica.

La reconquista en aquestes contrades durà quasi quatre segles, començà a les primeries dels segle VIII i entre ràtzies, batalles i guerres, aconseguiren sortir-sen alliberats a principis del segle XII. En aquests anys salternen temps de guerra amb temps de pau, amb temps damor. Aquells homes de lespasa corbada, barba feréstega i sabates que miren al cel, deixaren sa petjada en nostra terra.

Al poc darribar procediren a fer la conducció daigua del Reguer, a lestil morú vers les finques properes, és a dir Farrugats, aprofitant les pendents, salvant desnivells i camins, donant a cada boquera laigua que li cal.

Primer fan els braçals majors, aquells que prenen laigua del mateix riu o Reguer, daquest sen deriven les clicles menors que tot zigzaguejant es fan estretes a mesura que sallunyen del braçal mare, fins arribar al darrer raconet de la última finca. Talment com circula la sang en el cos humà, distribuint el valuós líquid fins arribar a la punta del dit més petit, així feren el moros amb la irrigació de Farrugats.

Per dur a terme tal projecte, laigua entra dintre la finca per decantació. Per tal daconseguir un reg equitatiu es segueixen torns anomenats de tanda o dula. Sestableix una unitat de mesura anomenada fil daigua, més endavant reg a manta, aquesta es quantifica pel temps en què la finca rep laigua de la cicla.

Així feren els moros el reg de Farrugats fa mil anys i així reguen  avui encara els pagesos daquesta partida, utilitzant els braçals, sicles i sistema que varen deixar aquell poble invasor i que després va haver de fugir a corre cuita a raó de la reconquesta, deixant darrera un cúmul dobres hidràuliques, torres de guaita (Almenara), viles a lesquerra del Sícoris (Ala mus) i quantitat de pobles a la dreta daquest riu ara anomenat Segre (Al Menar, Al Guaire, Al Farràs....)  la fundació dels quals  ve donada pel prefix Al, que en la nomenclatura àrab significa; el.

Altra manera dobtenir aigua la tenen en la perforació de pous artesans. En la cultura àrab hi ha una figura cabdal que té el do de trobar aigua, és anomenat zahorí, home que amb una rama dolivera camina pel terreny a la recerca daigua soterrània i quan la branca es mou, allà hi ha aigua! Com més es mou, més aigua hi ha.

Llavors cal perforar fins on es troba el preciós líquid, al fons es fa una sitja per encabir més aigua, que per filtracions sacumula fins omplir aquella cavitat la qual sextrau mitjançant una sènia, és a dir, un animal (ase o cavall) que rodolant a lentorn del pou fa pujar laigua que normalment no és apta pel consum de boca, ni per a rentar, puig és crua, però si per regar.

Història

El topònim d'Anglesola segurament esdevé del nom església, potser església petita, és a dir, esglesiola, no ho sabem amb exactitud.

Eren temps de Ramon Berenguer II Compte de Barcelona, quan l'any 1079 atorgà  carta de Fundació del lloc d'Angularia a Berenguer Gombau,  pare de la nissaga dels Anglesola. Aquest document esdevé lacta fundacional de la vila i dací arrenca la mateixa existència documentada de la vila. Sembla que la cessió  fou per repoblar aquestes terres.

Com era perceptiu a lèpoca primer es construí el castell, tot seguit la torre i lesglésia, per arrodonir-ho amb les muralles fins encerclar la vila closa. Prompte el castell d'Agularia prengué notorietat i el llinatge dels Anglesola fou determinant en la reconquesta catalana juntament amb els senyors de Bellpuig.

 

LA  BERENGUERA

 

El seu fill Berenguer Arnau maridà amb Guillemmna i va tenir tres fills, la darrera fou Berenguera, nata a Anglesola l'any 1146.

Dita Berenguera es casà amb Guillem III de Cervera el dissabte de Pasqua de l'any 1164, tenia divuit anys!

Si jove es va casar, més jove encara va enviudar, tenia 26 anys i tres fills quan el seu marit va morir dunes febres malignes, heretant el senyoriu de Verdú dels Anglesola i el senyoriu de Juneda dels Cervera.

 

El seu pare Berenguer és requerit pel rei Alfons I el Cast a lluitar contra els sarraïns al castell templer de Gardeny, on és ferit en la batalla i enllitat de mort diu a la seva filla que no es torni a casar, que vagi a Verdú a exercir el seu dret del senyoriu a dita vila, ja que com a vídua de Guillem III de Cervera li serà permès aquest privilegi mentre que, si es torna a casar, el senyoriu passarà al seu marit.

Berenguera d'Anglesola va fer cas del bon consell que lin donà son pare i mai més maridà. Fou doncs senyora de Verdú la qual cosa li va permetre governar sobre la vila i per extensió, ésser fundadora del monestir de Vallbona de les Monges, com veurem més endavant. 

Verdú és objecte duna transformació tal que la vila closa creix al recer de la torre i el castell. Una rubinada senduu quasi la totalitat de les llars la qual cosa permet a nostra Berenguera exercir els seus dots denginy i dimaginació fent noves muralles que encara avui són visibles sobretot, camí de Mas de Bondia i Montornès.

Per a Vallbona de les Monges cerca el favor de la reina Sança per tal de fer-la patrícia i protectora. Fins i tot instà que el Rei Alfons I el Cast i la seva esposa traslladessin la cort allà per un període breu, però que marcà els anals en la història daquest monestir de monges cistercenc on fou primer el monestir i després el poble. Berenguera mai serà priora, però així i tot, nés fundadora.

Exerceix doncs com a senyora de Verdú amb una relació excel·lent vers son germà el senyor d'Angularia. Té una vida llarga, mort el 8 dabril de 1225 al monestir de Vallbona gairebé octogenària després dhaver deixat una empremta imperible tant a Verdú com a Vallbona de les Monges.

Aquesta petjada queda reflectida en la làpida que hi ha a la sala capitular, allà davall duna llosa de pedra descansa la Berenguera però, el més sorprenent, allò que poquíssims cops es dóna, a la pedra que cobreix nostra patrícia hi ha, ni més ni menys, esculpits set escuts d'Anglesola, dóna bo de contar-los, set!

ORIGEN  DEL  NOM

Arribats aquí caldrà fer un parèntesi per tal daclarir la diferència que hi ha entre Angularia i Anglesola. És molt senzilla però no per a tothom coneguda ja que pot desorientar una mica. Anglesola pertany al nom de la família, el primer títol del qual recauria damunt Ramon Berenguer II l'any 1079. I Angularia seria el nom de la vila llatinitzat, fins que per una ironia del destí, el nom de la família va prendre més protagonisme que el propi nom de la vila, així tenim Anglesola i els seu gentilici, anglesolins.

JAUME  I, ENS VISITA

A mig novembre de l'any 1275, per tres nits i quatre dies el gran rei català Jaume I, camíJaume-I-aragó-santa-maria-poblet.jpg de València va pernoctar al castell d'Angularia, alternant el seu sojorn amb lhospital dels trinitaris on hi havia la seva amistançada Sibil·la, filla de Berenguer III d'Anglesola i vídua de Roger Comte de Pallars. (Mn. Josep Binefa en el seu Itinerari complert del rei Jaume I)

FELIP d'ANGLESOLA ,8er. President Generalitat

 

Altre personatge important anglesolí fou Felip d'Anglesola que l'any 1378 entrà a formar part de la comissió organitzadora de la Generalitat, essent-ne president Ramon Gener però Felip d'Anglesola era persona influent del braç eclesiàstic, fou nomenat president el dia de Sant Antón de 1380, exercint el càrrec de vuitè president de la Generalitat de Catalunya per un període dun any, puig al gener de l'any següent, va morir essent substituït per Pere de Santesmases.

Encara resten molts episodis entroncats en fets de la història que formen un patrimoni importantíssim de nostra vila.

Uns i altres els trobem en els personatges que formen la llarga nissaga dels Anglesola, tots ells ubicats al Castell de la vila, bastió de nostra defensa.

En aquest castell tingueren lloc quantitat desdeveniments que sacsejaren el territori, tals com pactes, intrigues, traïcions, noces i molts daltres, sempre baix lapadrinament  de nobles i patricis. La influència dels Anglesola sallargà fins als més alts estaments, tant en el braç militar, eclesiàstic com el nobiliari. (Mn. Josep Binefa) en la seva recerca, El castell d'Anglesola. És decebedor que avui de tan magne edificació no en quedi res, ni tan les runes.

Per ajudar a localitzar la seva ubicació direm que es trobava just començar la costa cal Macari a lesquerra fins lescorxador, muntant el terreny de les cases que actualment ocupen (cal Gorrista, Rigoberto, Seco  i daltres fins quedar engalzat a la muralla, mirant cap a ponent, essent gairebé el darrer bastió cristià, dací fins Al-Amús, amb la qual cosa, nostre castell serigí com salvaguarda de defensa de la terra cristiana vers linvasor sarraí.

Bellpuig i  sa nissaga sempre emparentats i units als Anglesola per raons de veïnatge i de sang, contribuïren també en la lluita per alliberar nostres terres de lenemic comú.

És remarcable que durant centúries dací fins al  gran riu Sicoris (Segre), aquest vast territori era terra de ningú, per tant imaginem terra sense cultivar, alzines, pins, botxes i alguna plantada doliveres i ametllers que en temps absents de ràtzies i guerres, alguns satrevien a recollir.

Darrera el riu com sabem, aposentats durant dècades els invasors de la mitja lluna, fundant i defensant pobles que encara avui etimològicament delaten son origen (Almenar, Alguaire, Albesa, Alpicat, Al... Al...) fins l'any 1149 quan els comtes catalans alliberaren Làrida (nom que els àrabs donaren a la ciutat) de mans de linvasor sarraí, després de tres segles docupació.

Si gratem una mica en costums i maneres de  fer de les persones, trobarem algun paral·lelisme daquella època quan, moros i cristians feien la guerra sí, però no sempre.

Anglesola abans denderrocar les muralles. Es pot veure lencerclament de la vila closa amb ses tres portes, la d'Agramunt (c/ M. Pàmies) la de Cervera (c/ Major) i la de Ventalada vers el Salat.

És remarcable el carrer del Call (dels jueus) o els carrers Palou i Botera, avui amb daltres noms. També la servitud que feien la bassa de la vila, el magnífic castell, el cementiri vora lesglésia i els rentadors, aquests extramurs. També hi havia la bassa nova extramurs, avui carretera estació.

Les dues creus de terme que apareixen han canviat dubicació varies vegades, el castell ocupava bona part del oest de la vila, el cementiri a tocar lesglésia com a tot arreu i la bassa de la vila formant un cul dou on ara hi trobem la plaça Onze de Setembre. De la font actual fins les arcades eren cases habitades al centre de la vila per famílies benestants. Mirant a la bassa la imatge de pedra de la Verge del Portal, que avui trobem damunt de lentrada al lateral de lesglésia.

Per cloure aquest breu resum de la nostra història, fem un salt en el temps i ens situem a les darreries del segle XIX quan el batlle Antonio Segura, per mandat de la Generalitat es obligat a treure el cementiri annex a lesglésia i el traslladà extramurs, (1873) a cop de pedra del camí de Tàrrega a Balaguer. En aquesta època i sota la batuta del batlle Segura sarranjà lentrada del camí de Tàrrega fins el nou centre de la vila, (veure dau de pedra al mig del passeig amb l'any 1888); es donà pas obert a lindret conegut com a calvari (on tenien lloc les execucions a la forca) i sarreglà l'accés al carrer de les portes d'Agramunt i de Cervera.